636768151 crea@onart.cat

Projecte artístic

La Muda

Propera exposició

maig 2020

projecte

la muda

La muda_1

40×60 cm

La muda_2

44×64 cm

La muda_3

48×68 cm

La muda_4

52×72 cm

La muda_5

56×76 cm

La muda_6

60×80 cm

La muda_7

64×84 cm

La muda_8

68×88 cm

La muda_9

72×92 cm

la muda

concepte

La muda

Diuen que tots naixem com a originals i morim com a còpies. També es podria dir que naixem innocents i morim còmplices d’aquest engranatge de copiar ànimes. La cursa de la vida és llarga i atapeïda d’impactes culturals, educatius i publicitaris que fan difícil arribar al final del recorregut conservant intacta la pròpia identitat. L’atracció del corrent és forta, nedar-hi en contra és esgotador i la maquinària del sistema és poderosa. 

A les portes d’aquest panorama desolador es troba la protagonista d’aquesta exposició, una tendra criatura arrencada de la infantesa i abocada tot d’una, com la Cosette de Víctor Hugo, a la cruesa del món real. Cal llegir la sèrie com una seqüència narrativa: d’imatge en imatge, totes d’una extraordinària plasticitat, assistim a un procés de muda, de metamorfosi, en què l’entorn destrueix lentament la identitat de l’individu fins a assimilar-lo en la massa.

Delicadament vestida amb els tons clars de la puresa i la fragilitat, la nena sosté una branqueta amb flors que també li cenyeixen el front, talment una deessa de la natura. Però és humana. Un ésser mortal, vulnerable, que viu en la natura i de la natura, que se sap natura, i que ara es troba sol i desubicat enmig del sòrdid i asfixiant entorn industrial que l’envolta. Potser per això, des del semiarc metàl·lic que li fa de cancell d’entrada a la primera imatge, ens interroga desconcertada, i es mira l’avenir amb una desconfiança que li endureix l’esguard a mesura que es veu atrapada sense retorn possible en la grisor embrutidora que la va engolint.

Alhora, en un exercici de metallenguatge, la seqüència d’imatges és també engolida, literalment, pel marc de la fotografia, una presó metàl·lica que l’envolta i que s’hi va superposant, però que amb el temps es deteriora, així com tard o d’hora tot mur cau i tota tecnologia esdevé obsoleta.

L’artista afegeix així als símbols visuals de les imatges (l’amenaçadora peça fàl·lica de la segona, la pesada pala de la penúltima o les peces de maquinària que van ocultant el personatge) un doble símbol objectual d’aquest procés de decrepitud: el marc es va rovellant, i a les últimes peces és conquerit per uns filferros insidiosos com enfilalls d’heura: el metall sotmet i es descompon al mateix temps, tal com tot sistema esclavitzant s’autodestrueix i conté en si mateix el germen de la revolta que hi ha de posar fi. En realitat, doncs, la muda és recíproca: la presó degrada el presoner tant com l’empresonament degrada la presó.

Resulta especialment rica la dialèctica d’aspectes en contrast que l’artista proposa i que el públic pot completar: l’obscuritat contra la llum, la brutícia contra la netedat, la màquina contra la natura, la masculinitat contra la feminitat, la força contra la fragilitat… Un devessall de valors en conflicte amb què l’artista ens convida a repensar el present que hem construït i el futur que volem deixar als nostres fills, abans no sigui massa tard. 

Potser en llur representació, de fet, la protagonista sembla interrogar-nos de nou a la darrera imatge, vençuda i reclosa a la seua presó: aquest cop ens adreça una mirada distant i adolorida, carregada del retret del qui, abandonat a la cruel-tat inflexible del sistema, s’ha vist obligat a mimetitzar-se amb l’entorn per sobreviure. A les nostres mans resta esborrar aquest llast dels esguards de les futures generacions.

Text de Jordi Prenafeta

Artista

ESTER GASOL